Castell i refugi de la guerra civil - Sunyer

Tot i que unes excavacions dirigides per R. Pita l’any 1955 van treure a la llum ceràmica islàmica i que molt probablement es tracti d’una fortalesa d’època andalusí (hisn), el  castell de Sunyer és esmentat a l’inici del segle XIII, quan l’any 1218 Ramon de Cervera va vendre’n la senyoria a Arnau de Sanaüja, pel preu de 1 800 morabatins. El darrer senyor d’aquest llinatge, Pere de Sanaüja, testà el 1342, i els seus marmessors traspassaren el domini jurisdiccional de Sunyer a Pere Sescomes, nebot del bisbe Arnau Sescomes, pel preu de 5 000 sous. Amb posterioritat, l’any 1358, Pere Sescomes cedí els pobles de Sunyer, Vinfaro, Alcanó i Alfés al seu fill Joan Sescomes, àlies de Borriac.

Segons el fogatjament de 1365-70, Sunyer tenia 34 focs, i n’era senyor Joan de Borriac, ciutadà de Lleida. A la segona meitat del segle XV consta que Sunyer era del capítol de Lleida, institució que mantingué la senyoria sobre l’indret fins a la desamortització del segle XIX.

Tota l’estructura conservada correspon al mur perimetral que defensava la fortalesa, de la qual no hi ha cap altre testimoni visible; segurament serví de pedrera per a les construccions de la població a partir del segle XIX. Aquesta espoliació també va afectar la part exterior de les parets conservades, les quals solament mostren les capes de morter i maçoneria, que encara arriben als 2 m d’alçada al llenç de migjorn, però sense superar mai la superfície del cim del tossal. El mur est, amb una longitud d’uns 21 m, és el més llarg i té la peculiaritat d’haver conservat quatre filades de carreus rectangulars a la part inferior del mig, les quals tapaven una esquerda de la roca de gres que va servir de fonament a la fortalesa. Precisament a sota hi ha una de les tres entrades a la galeria subterrània excavada en la marga basal com a refugi durant la Guerra Civil Espanyola i que recorre d’est a oest aquesta part del subsòl del tossal.